Des de Cullera:
Hisenda som tots… o quasi /
Per: Ferran Sanz
Enguany m’ha arribat l’esborrany de la declaració més tard que mai. Bé, que m’ha arribat és un dir, perquè el que va rebre a casa la família dimecres a migdia, estava incomplet: no és que faltaren dades, no, faltava el propi esborrany. Com que estaven sobre avís que corria pressa, a casa es van connectar d’immediat al Messenger i vaig veure per web cam –beneïda tecnologia!– el contingut del sobre. Allà deia que l’esborrany no s’havia pogut tramitar perquè no disposaven de totes les dades sobre mi… Aguarda’t! Resultava que Hisenda, que sap de quin color són els meus calçotets –com els de tots els que cobrem de l’estat– em feia acudir a una de les seues delegacions per veure on estava la rata…
Com que la de Sueca em quedava una
miqueta lluny, vaig entrar a internet per veure quina tenia més a prop, i
resultà ser la de Vilanova i la Geltrú. Oh, sorpresa! Tenien un forat
per al sant-demà, dijous, a les 9 del matí, curiosament l’únic dia que
podia anar perquè tenia el matí mig lliure. La vida té unes casualitats
que esgarrifen. Personat, puntual i amb tot el que se’m va ocórrer dur
damunt, m’atengué una funcionària correcta, simpàtica i amable –en done
fe: Mari Carmen, es diu… finestreta 3– i quan li ho vaig explicar em
tranquil·litzà –o no–: no era l’únic a qui li havia passat. La culpa
era, segons ella, d’un error informàtic. Com que les màquines, pobres,
no protesten, els humans se n’aprofiten…
Molt professional, em preguntà tot el
que m’havia de preguntar i més, i li vaig mostrar tot allò que em va
demanar i més. Al final de la correguda, eixia a tornar –que bé, pensí–
però quasi em tombà de tos quan em digué la quantitat: 9,02 euros! Vaig
alçar les celles i, entenent el meu gest, em va dir amb gràcia: “pitjor
és pagar!”. Ens vam riure tots dos. Formalitzat el tràmit, només eixir
de la delegació –i aprofitant que estic de modern que em faig por i tot–
penjava al facebook, des del meu mòbil nou, que amb aquell capital no
sabia si comprar-me un àtic o fer la volta al món. He eixit cap per
mans, com se sol dir, perquè a usades que he pagat, ja, de bestreta i no
poquet. No em queixe per fer-ho, perquè sóc conscient que amb impostos
es mantenen serveis. Menys mal que hisenda som tots, penses…
Perquè hisenda som tots, no? Doncs no,
hisenda no som tots. Ni la meitat tampoc, com se sol dir. Els que paguem
religiosament allò que ens diuen i no ens escapem –ni ens voldríem
escapar… què més m’agradaria a mi que pagar dinerals cada any al fisc!–
entrem dins d’una categoria, i els pocavergonya que defrauden, que ens
roben a tots, en són una altra de ben diferent. I no només s’escaquegen,
que això avui dia ho fa qualsevol, sinó que a més a més tenen el
beneplàcit del govern popular actual, que es va traure de la màniga
aquella immensa vergonya de l’anomenada “amnistia fiscal” que permetrà
pagar a alguns quantitats minses per diners obtinguts a saber com. Però
ací no passa res, tot és permés!
Quan es lluitarà seriosament en aquest
país contra el frau fiscal? Quan es perseguirà el tauró, i no el
llobarret que lluita per guanyar-se les garrofes com pot? Quan es tirarà
mà als que fan totes les martingales sabudes i per saber per evadir
impostos, per emportar-se la pasta a Suïssa o als paradisos fiscals a
l’ús? Per a aquests personatges tot són avantatges, per als que no ens
podem escapar, o per als que no tenen ni merda en les tripes tot són
inconvenients i més forats al cinturó. Si furgaren ben furgat, trobarien
amagats els diners equivalents –o més– als que ara sostrauen
indignament de la sanitat i de l’educació, manlleus que desarticulen
l’estat del benestar per fer el cul més gros als de sempre. I dels que
no paguen l’IBI –“Sancho, con la Iglesia hemos topado”– no cal ni que en parlem, no?
No hi ha dret, però ningú protesta,
ningú s’esquinça la roba, ningú alça la veu contra tantes injustícies.
S’observa una apatia considerable en la societat, que està arribant al
pitjor dels estats: l’assumpció impassible de fets immorals i
incomprensibles com allò normal i inevitable. Bé, quan vindrem a
queixar-nos serà tard. Massa tard. Pagueu, xiquets, que hem d’alçar el
país. Mentre, altres “s’alcen” els diners –el verb, ací, en la
valenciana accepció de “guardar”–, diners que volen a les Illes Caiman o
a Andorra, o a Gibraltar. D’això se’n diu “pagar i plorar” i… sabeu?
Encara ens passa poquet.
Besets i abraçades. Fins la setmana vinent!
Ferran Sanz
Cullera, 16 de juny de 2012
No hay comentarios:
Publicar un comentario